Mares de tragèdia

De tots els personatges que ens ha llegat la tragèdia grega, el de la mare és un dels més característics. Del paper de la dona com a mare, els grecs en varen fer un pilar fonamental de la societat democràtica atenesa. Per als grecs era un deure casar-se i tenir fills perquè aquests els cuidessin quan es fessin grans, els fessin el culte post mortem i tinguessin cura de la hisenda familiar. Tanmateix, els grecs també varen menystenir la dona en el seu paper reproductiu: l’únic que diferencia l’home de la dona és el fet que la dona pot engendrar fills, és τίκτειν, malgrat això Aristòtil li atorga en la procreació un  paper passiu i receptor envers el paper dominant de l’home. La funció de la dona és portar ὑπὸ ζώνην “sota el cinturó” el pes dels fills (βάρος τέκνων). Ara bé, aquesta maternitat lligada al part i a l’alletament, vetada a l’home, és tot un lligam afectiu entre la mare i el seu fill que esdevé ben dolorós a la tragèdia. La funció femenina no té a la tragèdia grega gairebé altre paper que la del dol pels fills morts.

Les dones de la tragèdia grega, tal com passa en els epigrames de l’Antologia Palatina, es planyen si no han pogut realitzar-se com a mares, si no tenen descendència ἀπαιδία. La maternitat és l’única finalitat femenina: la παιδοποιία. Es plany l’esterilitat: així Hermíone, esposa de Neoptòlem,  a l’Andròmaca s’obsessiona perquè és ἂπαις. També són ἂπαιδες les mares dels herois caiguts a Tebes a les Suplicants d’Èsquil. Antígona tampoc podrà veure acomplerta la seva maternitat (Antígona 919-920), ni Ifigenia…

A la tragèdia grega, el model de mare que pateix per la pèrdua dels seus fills és, sens dubte, Demèter. Entre d’altres, la invoquen les mares de les Suplicants perquè com a mare pot comprendre el seu dolor. Demèter és el paradigma del dol matern i alhora el poder d’aquest pot esdevenir terrible i ben perillós si esdevé còlera, com ho exemplifica la venerable Hècuba, que de ser εὒπαις passa a ser una vella ἂπαις metamorfosejada en gossa rabiosa que reclama, tot i la mort de la seva filla Polixena, la venjança del seu fill Polidor.

Hècuba i Polixena de Merry-Joseph Blondel

També Alcestis, Medea, Fedra, Clitemnestra, Andròmaca o Iocasta planyen la mort dels seus fills i en el dolor (πόνος) de la pèrdua, malgrat la seva mutilació a la seva contribució a la πόλις, hi troben consol, tot i que es planyen de la inutilitat dels seus patiments en el part i de l’alletament.

És tal l’amor de les mares envers els seus fills, derivat del fet d’haver-los parit, que explica la tristor de Clitemnestra quan sent la falsa notícia de la mort d’Orestes. Llavors fa una reflexió sobre l’extraordinària condició de ser mare, que no permet odiar els seus fills tot i que aquests li desitgin el mal.

ἐπεὶ πατὴρ σὸς οὗτος, ὃν θρηνεῖς ἀεί,        
τὴν σὴν ὅμαιμον μοῦνος Ἑλλήνων ἔτλη
θῦσαι θεοῖσιν, οὐκ ἴσον καμὼν ἐμοὶ
λύπης, ὅς ἔσπειρ᾽, ὥσπερ ἡ τίκτουσ᾽ ἐγώ.

Sòfocles, Electra 530-533

“Perquè el teu pare, aquest que sempre estàs plorant,

dels grecs és l’únic que gosà oferir als déus

la teva germana, poc havent tant ell patit

quan va engendrar-la, com per infantar-la jo”.

(trad. Carles Riba)

δεινὸν τὸ τίκτειν ἐστίν· οὐδὲ γὰρ κακῶς        
πάσχοντι μῖσος ὧν τέκῃ προσγίγνεται.

Sòfocles, Electra 770-771

“Que estranyes som les mares! Ni en la que pateix

ultratges no hi ha odi pels que ha dat a llum”.

(trad. Carles Riba)

Tanmateix, Clitemnestra no va poder impedir el sacrifici de la seva filla Ifigenia, ni l’odi de la seva filla Electra ni la mort per venjança a mans del seu fill Orestes. Iocasta tampoc aconseguí acabar amb l’enfrontament dels seus fills; ni els planys d’Andròmaca impediren la mort al petit Astiànax…

La mare de la tragèdia grega que estima els fills sempre molt més que el pare té el paper dramàtic de demostrar aquest amor envers els seus fills mitjançant el plany per a aquests i de rebre el respecte i el temor que desperta en l’home ja que aquest, tot i el seu poder dominant, no controla ni el part, ni l’alletament, ni tampoc pot assegurar que els fills siguin seus.